Origen del Judo: Breu biografia de Jigoro Kano

 

En una època de gran inestabilitat política i econòmica, neix en Shinnosuke Kano, encara que més endavant es va canviar el seu nom per Jigoro (que voli dir “el 5é fill de Jiro”). La família de Jigoro era molt rica, es dedicaven des de fa generacions a la fabricació de Sake. La seva mare, encara que molt dolça, era extremadament estricta, especialment amb les normes, la correcció, el respecte i la amabilitat cap als altres.

 

Vida acadèmica

 

El seu pare, per assegurar que tindria la millor educació, va contractar a Chichu’un Yamamoto (1819-1888) un dels mes eminents estudiosos del confusionisme, cal·lígraf, pintor, etc. Amb qui va estudiar dels 7 als 11 anys. Als 8 anys, Jigoro va descobrir la seva afició per l’educació, tot ensenyant als més petits les lliçons que aprenia amb Yamamoto.

Al 1869, la seva mare, Sadako, va morir. Va inculcar a Kano la importància del respecte, la amistat i la solidaritat. El seu pare, que no estava interessat en la fabricació del Sake sinó en el transport de mercaderies, es va dedicar en cos i ànima a la fundació de la primera companyia de comerç internacional del Japó.  Per aquest motiu, tenien una relació molt distant i amb molt poc contacte. En aquesta època, era normal.
 
Al 1870, als 10 anys, Kano va entrar a la acadèmia privada Seitatsu Shojuku, dirigida per Keido Ubukata, la única que en aquest temps acceptava alumnes de famílies humils (els estudis eren un privilegi de les classes altes).
A Keido sovint li agradava parlar amb els seus alumnes. En una conversa amb Kano, li va dir que en aquesta època, la educació clàssica era imprescindible, però era important familiaritzar-se a fons amb la cultura occidental.

Seguint aquest consell, al 1873 va començar a estudiar anglès a la acadèmia Sanki i a la acadèmia Ikuei Gijuku  i al 1874, a l’escola de llengües estrangeres de Tokio. En aquesta època, el brillant i fill de bona família Kano, va ser objecte de Bullying. Practicava diversos esports, entre ells, el Beisbol.

Al 1878, Kano va començar, també, a assistir a classes nocturnes a la Nissho Gakusha, una institució d'estudis superiors que se centrava en la literatura xinesa.

Kano sempre va ser un pensador racional i li agrada la precisió de les matemàtiques i la ciència. També estava interessat en l'astronomia. Encara que ell pensava que li podia anar bé en els estudis de ciències, es va decantar per les humanitats (història,

economia, ciències polítiques, estètica i ètica) ja que va pensava que li donarien un punt de vista millor de la naturalesa humana i de com funciona la societat. Durant tota la seva vida, Kano va voler que l'educació li fes una persona millor i no sols una persona més intel·ligent.

El professor que més va influir en Kano va ser Ernest Francisco Fenollosa (1853-1908). Fenollosa li va ensenyar a Kano les idees del filòsof anglès Herbert Spenser (1820-1903), especialment del llibre “La teoria de l'educació”. Spenser descrivia una perfecta educació com aquella que es dedica a la ment, la moral i el cos de l'estudiant. Spenser argumentava que era possible evolucionar a una societat perfecta si a les persones se'ls educava a través d'una formació intel·lectual, moral i física adequada.

L'altre professor que va exercir una notable influència a Kano va ser l'excèntric sacerdot zen Tanzan Hara (1819-1892) que ensenyava filosofia índia. Hara creia que seguir estrictament els mandats de qualsevol religió podia portar a situacions en les quals es podia arribar a fer el mal als homes o en el millor dels casos, ser contraproduent amb el que es pretenia. Kano estava completament d'acord amb aquest pensament del seu professor.

Kano es va graduar en la Universitat de Tokio al 1881 i va entrar a l'escola de postgrau. Mentre era a l'escola de postgrau Kano va aconseguir un lloc de professor a temps parcial en Gakushuin, l'Escola nobiliària, al gener de 1882 i va començar la seva carrera paral·lela com a professional de l'educació. El cos estudiantil es componia de nens acaraonats de l’aristocràcia, mandrosos i grollers. Tractaven als mestres com a serfs. Kano va canviar tot això al crit de “disciplina o expulsió!” Al febrer del mateix any, va establir una institució educativa privada, la “Acadèmia Kano”.
 

Al juliol de 1882 Kano va acabar els seus estudis universitaris a la Universitat de Tokio.
 

Formació en arts marcials

Com ja hem explicat abans, en aquesta època l’estudi de les arts marcials estava desapareixent, era símbol de desprestigi. Per aquest motiu era molt difícil trobar un mestre en actiu.

Al 1877, després de graduar-se i després d’una intensa recerca, Kano va començar el seu estudi del Ju-Jutsu a l'escola Tenjin-Shinho-Ryu de Hachinosuke Fukuda (1828-1879). Aquesta escola era relativament nova, va resultar de la  fusió d'altres dues (Yoshin-Ryu i la Shin-no-Shindo-Ju-Jutsu) que eren famoses per l'ensenyament d'atacs a punts vitals a més de tècniques d'immobilitzacions i escanyaments. L’entrenament era extremadament rigorós, a l’estil de la vella escola, amb gran quantitat de cops, estrangulacions i caigudes. Sovint, Kano portava tot el cos ple de ferides. Cada dia s’havia de posar una pomada que feia molt mala olor, amb la que es va guanyar el nom de “Kano el pudent”.

A més dels entrenaments, Kano, de forma inquisitiva, feia preguntes sense parar al mestre Fukuda, fins que aquest perdia la paciència i el llançava sense parar perquè aquest aprengués de forma pràctica amb l’experiència directa.

Els seus companys del Dojo el van motivar a aprendre, especialment Fukushima, un practicant molt més gran i fort, qui va forçar a Kano a aprofundir en els estils occidentals fins desenvolupar el “Kata Guruma”.

Al 1879, Fukuda i Kano van ser escollits per realitzar una sèrie de demostracions per al president dels estats units U.S Grant, a casa de l’home més ric del Japó, Eiichi Shibusawa. Al cap d’uns dies, Fukuda va morir i la seva viuda va deixar els textos amb els secrets de l’escola i el futur del Dojo a les mans de Kano. Per aquest motiu i amb la certesa de que no estava preparat, va continuar els seus entrenaments al Dojo de Tenjin Shin’yo ryu de Masamoto Iso (1818-1881). Per l'avançada edat de Masamoto, només es dedicava a fer Katas, pel que deixava el randori a càrrec de Kano, el seu nou ajudant. Kano combatia contra la resta d'estudiants diàriament, a vegades fins passades les onze de la nit. Sovint queia exhaust de camí a casa. Per enfortir els peus, caminava descalç sobre grava i per millorar la seva força física, portava un barril ple de salmó lligat a l’espatlla. Quan Kano començava a estar confiat de les seves capacitats, un oponent desconegut va aparèixer per reptar-lo a un combat. Aquest va vèncer a Kano fàcilment. Es creu que era un mestre que havia portat Masamoto per evitar que Kano es confiés massa.

Gràcies al metge alemany Erwin Baelz (1849-1913) i la seva continua promoció de les arts marcials a la resta del món, al 1880 mestres de l’escola Totsuka Ha Yoshin ryu van fer una demostració de Jujutsu a l’escola superior del Japó, ocasió en que Kano, estudiant de tercer any que assistia com a públic, va demanar efusivament participar i es va poder defensar molt millor del que s’esperava d’un simple estudiant.

Kano va estudiar breument bojutsu (lluita amb el bastó) en el dojo Yagyu Shingen ryu de Masateru Oshima, un mestre de gran prestigi de l’època.

Al 1881, Masamoto va morir i Kano va continuar els seus entrenaments amb Tsunetoshi Iikubo (1835-1889) del Kito ryu. Aquest art marcial esta centrat en sincronitzar perfectament les projeccions i la filosofia de la correcta utilització del Ki.

“Del mestre Fukuda, vaig aprendre com seria el treball de la meva vida, del mestre Masamoto, vaig aprendre la naturalesa subtil del kata i del mestre Iikubo vaig aprendre diverses tècniques i la importància de la sincronització dels moviments”.

Kano va guanyar una molt bona reputació pel seu estudi seriós sobre les arts marcials tradicionals i va consultar a multitud de mestres de diferents estils sobre estratègies, mètodes per millorar i perfeccionar les seves tècniques. Degut al desprestigi de les arts marcials en aquesta època, molts mestres no tenien deixebles i amb la por de que els seus estils es perdessin, donaven antics pergamins amb textos secrets de les seves arts. Kano va acumular prop de 100 pergamins de transmissió de tècniques de diferents escoles.

Kano va emprendre una recerca simultània dels esports occidentals com la lluita lliure i la boxa mentre continuava la seva recerca sobre els sistemes d'arts marcials clàssiques del Japó tant d'una forma teòrica com pràctica. En començar a donar classes, sent només una mica més vell que els alumnes, Kano entrenava tan intensament com ells.

Kano s'havia enamorat del jujutsu i creia que aquest havia de ser preservat com un tresor de la cultura japonesa; d'altra banda, també creia que s'havia d'adaptar als temps moderns. Pensava que cap ryu tenia un sistema complet; cada ryu tenia les seves pròpies particularitats. Kano sentia que els principis bàsics del jujutsu haurien de ser sistematitzats sota el judo Kodokan, una disciplina de la ment i del cos que fomentava la saviesa i la vida virtuosa.
 

Fundació del Kodokan: d’estudiant a mestre

El 5 de juny de 1882, a l'edat de 22 anys Kano va fundar formalment el judo Kodokan a un petit temple budista al districte Shimotani de Tokio. El va anomenar judo, “el camí de la suavitat”, encara que aquesta paraula ja s’utilitzava fa centenars d'anys. Diversos textos antics, per exemple, definien el judo “com el camí que segueix el fluir de les coses”, que Kano interpreta com “l'ús més eficient de l'energia”. També era conegut per “Kano ryu jujutsu” o simplement “ “Jujutsu de Kano” en molts llocs. De fet, durant el primer any d'existència del Kodokan, Iikubo donava lliçons encara a Kano i als seus estudiants pel que l'èmfasi dels ensenyaments estava en el Kito ryu jujutsu i no en el judo Kodokan.

 

El nom oficial de la seva institució era Nihon Donin Kodokan Judo, “Institut per a la transmissió del judo japonès”. Kano no va escriure les bases tècniques del judo Kodokan fins al 1887.

No hi havia hores determinades per a practicar al Dojo, si algú es presentava a entrenar a qualsevol hora es movien els mobles i entrenaven. La duresa de la formació va començar a passar factura a l'estructura de l'habitació que s'utilitzava com Dojo, i fins i tot a la resta del temple. El sacerdot principal del temple, Shunpo Asahi va exigir que Kano deixés d'utilitzar les habitacions del temple com Dojo. D'aquesta manera es va construir un petit Dojo improvisat de dotze tatamis a l'exterior del temple.

 

Tsunejiro Tomita, un dels primers alumnes de Kano i un dels anomenats quatre guardians del Kodokan, va escriure en el seu diari d'aquells dies:
 

“El Sensei Kano era només uns pocs anys major que nosaltres, així que ell entrenava tan intensament com nosaltres. Quan tenia un moment lliure d'entrenament s'ocupava d'instruir-nos. Estava constantment experimentant i refinant les tècniques utilitzant per a això sacs de boxa. Des del matí a la nit no hi havia més que judo, judo i més judo.”
 

Un conegut de Kano, Genzo Murata, volia establir la seva companyia, Nihon Kosasha, a Tòquio i li va demanar a Kano que li busqués un local. Com en principi, es tractava d'establir només una oficina, Kano podria utilitzar l'edifici per a establir la seva Acadèmia anglesa Kobukan. Al febrer de 1883 van trobar una casa a Minami Jimbo-cho. Kano va convertir el magatzem en Dojo. El lloc no era adequat per a aquest fi, era humit i fred, estava ple de columnes que subjectaven el sostre i tenia un sòl dur. Kano només tenia 10 tatamis que va portar des de Eisho-ji. Era difícil per a molts estudiants anar a aquest nou Dojo, sovint Kano i el seu millor alumne Saigo entrenaven sols en molt males condicions. Aquests van ser els dies més foscos de l'existència del Kodokan.
 

El mestre de Kano, Iikubo, va continuar visitant el dojo per a instruir als estudiants. Iikubo vencia sempre a Kano, però un dia de 1883 Kano va descobrir la clau del judo: “Si el contrari tira, empeny; si empeny, tira”. Naturalment Kano sabia això teòricament, però ara ho havia experimentat realment amb el cos i la ment. Aquest dia Kano va vèncer a Iikubo tres vegades. Kano atribueix aquest avanç no a una experiència mística, com era, i és, sovint en el cas d'altres arts marcials, sinó més aviat als anys d'acurada recerca, un enfocament racional i l'experimentació incansable amb els seus propis alumnes. Iikubo va atorgar la tardor de 1883 el diploma de transmissió del Kito ryu, li va lliurar els rotllos de transmissió del ryu Kito i li va fer lliurament d'un Keikogi (uniforme de formador) que a partir de llavors Kano va utilitzar durant anys. Malgrat això, era difícil per a Kano atreure a nous estudiants a causa de la seva joventut i la falta d'instal·lacions adequades per a l'entrenament.
 

Al setembre de 1883 Kano es va mudar a Kami-Nibancho en Kojimachi i va construir allí un petit Dojo de deu tatamis als terrenys de la residència que havia llogat per a ell. Afortunadament més estudiants es van unir al Kodokan i Kano va haver d'ampliar el Dojo fins a arribar a tenir vint tatamis.

El règim al Kodokan era molt rigorós, imitant al dels temples budistes. Aixecar-se a les 4:00, ajudar amb les tasques de neteja o manteniment (el lema del Kodokan era “fes-ho tu mateix”), estudiar filosofia, ciències polítiques, economia i psicologia i entrenar per la tarda. De tant en tant, jugar a beisbol, prendre el té, club de lectura o excursions a llocs històrics. Kano pagava pràcticament tot de la seva butxaca, pel que a més de donar classes i entrenar, passava llargues nits traduint textos pel ministeri d’educació per arribar a fi de mes.

Aquesta acadèmia va continuar fins al 1919. La major part dels estudiants que va tenir van arribar fins al mes alt nivell als seus respectius oficis, ja siguin militars, comerciants o polítics.
 

Judo com a esport de competició

Als inicis del Kodokan, els deixebles de Jigoro van participar a diverses competicions que van catapultar la seva fama com un art marcial superior. Cal destacar el torneig que es va celebrar entre 1885-86 en que es van enfrontar el ryu Yoshin Ha Totsuka y el Kodokan. El petit Saigo es va enfrontar a Terushima Taro, un home molt més alt i corpulent. Saigo el va aconseguir guanyar fàcilment amb un Yama Arashi. Mes endavant, cap al 1888, el Kodokan es va enfrontar a la Agencia Nacional de policia. Saigo, en aquest cas, va tornar a guanyar a un home molt mes gran i fort que ell. La superioritat del Judo en front del Jujutsu va quedar més que demostrada.

Encara que de peu els practicants de Judo guanyaben fàcilment, quan es tractava de combats de terra els lluitadors de l’escola Fusen Ryu eren normalment els millors. Per aquest motiu, Jigoro Kano va incorporar moltes de les seves tècniques i estratègies de combat de terra al Judo. Aquests combats eren, per tant, una manera de seguir refinant aquest art marcial.

L'objectiu principal de Kano era, segons les seves paraules, reunir a la gent per una causa comuna, amb un sentiment d'amistat.

Entre els seus objectius no estava el de introduir el Judo com un esport olímpic. Com ell mateix va dir en una carta al mestre britànic Gunji Koizumi al 1936:

“Persones de diversos sectors m’han consultat quant a la saviesa i la possibilitat del Judo de ser introduït en els Jocs Olímpics. El meu punt de vista sobre l'assumpte, en l'actualitat, és més aviat passiu. Si és el desig dels altres països membres, no tinc cap objecció. Però no em sento inclinat a prendre la iniciativa. D'una banda, el judo, en realitat, no és un simple esport o joc. Ho considero com un principi de vida, art i ciència. De fet, és un mitjà per a la realització cultural personal. Només una de les formes d'entrenament de Judo, el denominat Randori, pot ser classificat com una forma d'esport (...) els Jocs Olímpics estan tan fortament influenciats pel nacionalisme que és possible que afecti al Judo fins al apunt de retornar la competició de Judo a una forma "bàrbara" de lluita com ho era el Ju-Jutsu abans que fos fundat el Kodokan. El Judo hauria de ser i romandre tan lliure com l'art i la ciència de les influències externes: política, nacional, racial, econòmica o qualsevol altre interès organitzat. I tot el relacionat amb ell hauria de dirigir-se al seu objectiu final, el benefici de la humanitat.”